Càncer és «una paraula que esgarrifa, que diem només a mitges, que associem molt sovint a patiment, a tractaments molt durs, a alopècia, al color gris, a mort...». Però és una paraula que forma part de la vida de moltes persones, directament o indirecta, i que amaga vivències i realitats molt complexes.
La Núria Casas ens acosta a aquesta malaltia sense dramatismes, amb naturalitat, amb cruesa i amb un finíssim sentit de l’humor, a través d’un recull de contes breus d’una gran qualitat literària. A La festa dels crancs, quatre dones (l’Àfrica, la Mariajo, la Yolanda i l’Alícia) comparteixen amb nosaltres sentiments i vivències des de la intimitat de la malaltia. Són contes carregats de sensibilitat, que traspuen i encomanen força, profunditat i, sobretot, ganes de viure.
La Festa dels crancs, però, també és la metàfora de la vida i la mort. Un llibre inacabat, que veu la llum anys després del seu inici gràcies a una multitud de persones de l’entorn de l’autora, que hi ha col·laborat (desinteressadament és poc) amb generositat i amor. Un llibre interromput, en el que allò que hi falta, el què la Núria no va arribar a escriure, parla tant com allò que està escrit.