Aquesta llengua que estimo ofereix una mirada diferent a la
llengua catalana, una mirada feta des del cor. Es tracta d?un
assaig adreçat als catalanoparlants de Ponent però també a
tota la resta de parlants. Després d?una anàlisi reflexiva sobre
per què som com som i parlem com parlem, diversos testimonis
expliquen com viuen la llengua en territoris perifèrics o
propers a la frontera occidental. I ho fan amb veus sinceres,
rialleres i ploroses amb què el lector se sentirà identificat
en més d?una ocasió. Una mirada emocional que hauria de
fer reflexionar el conjunt de la comunitat lingu?ística i molt
especialment els responsables de la planificació de la llengua.

Annabel Gràcia i Damas (Lleida, 1980) és llicenciada
en Filologia Catalana per la Universitat de Lleida i
doctora en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la
Cultura per la Universitat de Girona. La seua preocupació
constant pel català de les Terres de Ponent
i per l?autoestima dels seus parlants l?ha dut a investigar
en diversos territoris del domini lingu?ístic. Des de l?any 2017
forma part del Grup de Recerca Consolidat d?Història de la Llengua i
Llengua Normativa de la UdG, amb els professors Josep Maria Nadal
i Francesc Feliu al capdavant. Aquest equip de treball fa temps que
indaga entorn de la vinculació emocional dels parlants amb la seua
llengua, sobretot en territoris de frontera lingu?ística.