Encara n'hi ha que recorden bé els fets del 1976, l'any que van tancar el monstre, quan la gent es va endinsar al canyissar amb escopetes, matxets i garrots; i amb la gàbia. Van creure's lliures per sempre de la maledicció. Ignoraven que terra endins, embolcallats per una voluntat contrària al món, maligna, hi bategaven diamants, la veta més gran del planeta. Per revertir la decadència que porta a la seva fi, la humanitat només compta amb uns nens esclavitzats en unes mines perilloses, una bruixa vella i un cap tribal deprimit. Però també els que ens vetllen, els que ens estimen. 

És molt difícil aportar dades biogràfiques de Stalker perquè és una persona que guarda gelosament el seu anonimat. Remet a la seva editora les narracions per correu postal sense cap cadència discernible. Però, a més, no dubta a introduïr informació contradictòria en les escasses fonts diponibles: en una entrevista va dir “vaig néixer a Nantucket, Massachusetts” i pocs dies després es definia com a “lamentablement català per naixement i elecció”. En una altra ens explica que escriu des d’una “avorrida jubilació insular” i al següent paràgraf deplora pertànyer a una “generació de hipsters postnihilistes”; en una molt breu ressenya s’expresa en primera persona del femení. Senzillament no és possible fer-se una imatge de qui és i què mou a una persona que, quan se li pregunta per les seves influències literàries, cita a “Herman Melville, Susan Sontag i Francisco Ibáñez”. Només en una ocasió sembla descriure’s, a la seva manera, amb sinceritat: “Stalker es fonamenta en el pare, com tots els nascuts. Es perllonga si i no en els fills. Escriu en l’esperit que enlaira i corrou. Amen.”.