Una reflexió d’una arquitectura complexa, ambigua, equívoca; l’espai arquitectònic des de visions que tenen a veure amb l’element sensorial, el perceptiu o l’atmosfèric.

La dimensió impossible reivindica el paper actiu de l’arquitecte com un sintetitzador capaç de transformar, canviar o anul·lar les regles que imposa el context per alterar perceptivament els elements propis de l’arquitectura, mirant de jugar amb la realitat de l’usuari-espectador. Una arquitectura de la qual no ens importa tant la forma, el volum o el pes, sinó com s’entén en la seva relació amb el medi o com és capaç de generar ambients d’alta intensitat que possibilitin una vinculació rica i densa entre el subjecte i l’espai.

La dimensió impossible també defensa l’existència d’una arquitectura complexa, ambigua, equívoca, en què projectar esdevé un procés obert en el qual totes les parts conviuen en un conjunt dotat i potenciat per les experiències, els entorns i els significats que l’envolten. Una arquitectura capaç d’establir noves lleis perceptives, que ens despertin els sentits i ens deixin aproximar-nos a l’objecte i a l’espai arquitectònic des de visions que tenen a veure amb l’element sensorial, el perceptiu o l’atmosfèric.

És a dir, l’impossible superposat al que és visible.