La polièdrica personalitat d'Ernest Lluch va calar en àmbits tan dispars, i en ocasions tan allunyats els uns dels altres, com l'economia, la política, el futbol o la música. Mai, a través d'una personalitat com la d'Ernest Lluch, les paraules del gran Francis Scott Fitzgerals calen d'una forma tan punyent i profunda alhora: "convertir-se en el més limitat de tots els especialistes: l'home molt cultivat". Va ser aquest afany de totalitat, expressat en un esperit inquiet i apassionat, els que van portar a Ernest Lluch a transcendir els sabers de la seva càtedra d'història i pensament econòmic a través del progressiu interès per altres disciplines humanistes. Entre les passions i il·lusions habituals d'Ernest Lluch, la música va ocupar un lloc central en els darrers anys de la seva vida. Si bé aquesta afecció arrenca de molt lluny, el cert és que no va ser fins cap a 1997 que va començar la redacció d'alguns escrits sobre música. Són escrits que reflecteixen nítidament l'esmentada passió, il·lusió i, sobretot, entusiasme.Novament, com en tantes altres realitats, Ernest Lluch s'erigeix com un model de rigor i coherència fins i tot en una disciplina a la que només va esmerçar-hi el seu temps de lleure. Un temps de lleure que, a la fi, ens enriqueix i ens mostra nítidament una important forma de valoració de les persones força en desús en la nostra societat postmoderna: la del seu saber.