Detalles del libro

Durant l'època montserratina el monestir de Sant Benet experimentà una transformació del seu conjunt d'edificis i entorn més immediat. Es repararen i modernitzaren els edificis vells (l'església, el claustre, el campanar, els cellers, el refectori i la cuina, entre d'altres) i se'n construïren de nous: el palau abacial barroc, durant la primera meitat del segle XVII, i les celles monacals de migdia, durant els segles XVIII i XIX.

Els monjos benedictins del monestir de Sant Benet eren tots monjos professos de Montserrat. Pel que fa a la seva composició social procedien majoritàriament de classes benestants, però pel que fa a la seva naturalesa geogràfica eren monjos procedents dels territoris amb presència de monestirs de la Congregació de San Benito de Valladolid, de la qual formaven part Sant Benet de Bages i Montserrat. Prop de la meitat dels monjos montserratins eren naturals de Catalunya, mentre que l'altra meitat no ho eren, procedien de territoris del nord peninsular: Galícia, Astúries, Castella, La Rioja i Aragó, entre d'altres.

Més enllà de la dedicació benedictina a la litúrgia de les hores, l'espiritualitat del monestir de Sant Benet tenia una particularitat devocional: el culte a Sant Valentí màrtir. Des dels primers temps d'existència del monestir es veneraven en la seva església les relíquies i el cristall d'un Sant Valentí màrtir de procedència desconeguda. A més de la veneració per la mateixa comunitat, els vilatans dels termes de les rodalies del monestir també veneraven el cos de Sant Valentí, que era considerat el patró de tot el Pla de Bages.

El monestir de Sant Benet fou també durant la seva etapa montserratina un collegi benedictí. Els monjos montserratins tingueren a Sant Benet de Bages un collegi de Filosofia i Arts regit per un mestre de júniors, un lector i un passant. Fou aquest un dels molts collegis de la Congregació que es dedicaven a formar culturalment i acadèmicament els monjos.

Pel que fa a les possessions territorials del monestir de Sant Benet de Bages, cal dir que a l'època montserratina posseïa importants dominis territorials a la comarca del Bages, en molts casos a les rodalies del mateix monestir, que incloïen els termes de Navarcles, Vall dels Horts, Sant Fruitós de Bages, Rocafort, Sant Martí de Torroella, Santpedor, Sant Martí de Serraïma i Maians, entre d'altres; a la Garrotxa, on posseïa els alous de les Preses, el Corb i Santa Margarida de Bianya; a l'Anoia, on posseïa el priorat de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós i les seves possessions de Castellfollit, Malacara, Ferran i Calonge de Segarra; al Vallès, on posseïa alous a Gallifa i a Terrassa; i a d'altres punts de Catalunya.

A més de posseir dominis territorials sobre nombrosos llocs de la Catalunya central i d'arreu del país, el monestir també posseïa la jurisdicció territorial sobre els termes de la Baronia de Bages. Aquests, a mitjan segle XVIII eren Navarcles, Sant Fruitós de Bages, Les Preses, Rocafort, Sant Martí de Torroella, Maians i Vall dels Horts. El monestir posseïa la jurisdicció civil plena i la criminal baixa en tot aquest territori, és a dir, n'administrava el mixt imperi, amb la qual cosa no podia aplicar ni penes de mort ni mutilacions de membres, que pertocaven a la jurisdicció del mer imperi, que la posseïen els veguers com a representants del Rei. Per tal d'administrar la justícia senyorial, el monestir es dotava de presons i costells als diferents termes de la Baronia. L'abat del monestir nomenava batlles i regidors en cadascun d'aquests termes, els quals es feien càrrec del govern i l'administració directa de la justícia.

A més de la jurisdicció baronial, el monestir de Sant Benet posseïa també la jurisdicció eclesiàstica sobre algunes parròquies de les seves rodalies. L'abat o vicari general del monestir tenia el dret de presentació de rectors en aquestes parròquies, sovint compartit amb els bisbes de les diòcesis corresponents, i feia visites pastorals per controlar que aquestes parròquies funcionessin correctament.

Durant els primers decennis del segle XIX i fins a 1835, Sant Benet de Bages visqué la seva etapa final com a monestir. La vida comunitària s'anà afeblint i els seus darrers estats de comptes eren negatius. El 29 de juliol de 1835 la comunitat benedictina abandonà definitivament el monestir de Sant Benet de Bages i el monestir quedava exclaustrat i les seves possessions passaven a ser desamortitzades. L'exclaustració i la desamortització marcaven la fi de l'època montserratina a Sant Benet de Bages, però també representaven la fi definitiva de la vida monàstica.