Bardín és un home ordinari al qual res li sembla massa extraordinari. Per exemple, no li sembla extraordinari que el terme superrealisme (traducció exacta del francès surréalisme, que significa "per damunt de la realitat") no fes fortuna en català i que amb el temps acabés estenent-se la simple adaptació fonètica del mot francès. Tampoc li sembla extraordinari que Max, durant l?adolescència, visqués confós pensant que surrealisme significava exactament el contrari d?allò que significa, en imaginar que el vocable havia de procedir de subrealisme (sens dubte per associació amb el subconscient que reivindicaven els surrealistes).

No, res de tot això li sembla extraordinari a en Bardín, perquè ¿és potser diferent allò que està per sobre de la realitat d'allò que es troba a sota? És més, ¿no és tot allò igualment real? Bardín opina que sí, d'aquí el seu malnom. I d'aquí la naturalitat i desimboltura -no exemptes d?insolència- amb les quals s'entremet en complicades disquisicions teològiques amb déus, accepta sospitosos traspassos de poders per part d'un gos andalús, suporta acudits dolents enmig de penosos malsons eròtics, o escriu manifestos de barra de bar ofegat en efluvis de conyac barat.

Allò dit, un home ordinari al qual res li sembla massa extraordinari.