Agost de 1963, en una ciutat catalana, episcopal i densament catòlica. El bisbe ha mort i, abans de rebre
sepultura, el cos és passejat en processó pels carrers de la ciutat. Rere el fèretre i davant el poble que ho contempla,
desfila la comitiva d'eclesiàstics i de jerarques del règim. Mesos després, el narrador observa l'arribada solemne del
nou prelat des del balcó de la casa familiar dels Castells, situada sobre el negoci que regenten: una cereria. És a
partir d'aquests personatges i d'aquest ambient que la novel"la ofereix un retrat de la moral i de la sociologia dels
anys del franquisme i la seva llarga ombra posterior. Al mateix temps, Cera aporta una reflexió sobre el fer-se i
desfer-se de les ciutats que, sota l'aparent duresa dels materials que les formen, en realitat són mal"leables i
fungibles com la cera. La gran expansió urbana dels anys 60 es va fer sota la dictadura; la del canvi de segle, s'ha
fet en un règim democràtic, però en totes dues han manat el poder del diner i l'avarícia de l'especulació. A la manera
lampedusiana, Miquel Pairolí ens ofereix un fresc sobre una ciutat on tot ha canviat perquè tot continués igual.