Resum:
Els poemes de Les barques de la boira estan habitats per comparses d'espectres que no fan més que difondre incitacions a la vida. Pels seus versos, que sovint parlen de natures mortes, matèries tendents a la descomposició i paisatges bromosos i de perfil inconcret, s'hi desplega la descripció d'un món moral que, a la vegada, és ben material i concret. I les presències tutelars que l'autor hi convoca (Damià Huguet, Blai Bonet, Wallace Stevens, Salvatore Quasimodo...) defineixen l'àmbit de maniobra d'una escriptura que cerca la màxima precisió sense renunciar a una capacitat de suggestió fascinadora. Un llibre-poema que sovint sembla escrit a propòsit d'un altre món només per trobar alguna veritat sobre aquest, i que confirma —per si calia fer-ho— Miquel Cardell com un dels poetes més rellevants de la literatura catalana actual.

Miquel Cardell
(Llucmajor, 1958) és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa com a periodista. Ha publicat set llibres de poesia: Elegia de Grumers (1978), Magazine (Guaret, 1983), Instamàtic (Ed Atàviques, 1990), Tebeo (Moll, 1992), Material de Calendari (El Turó, 1993), Sota la volta de ferro (Moll, 2000) i Les terrasses d’Avalon (Moll, 2008), així com el CD Tres suites i escaig (Unió Músics, 1999), als quals cal afegir diversos reculls de caràcter més o menys recopilatori.