En aquest llibre es presenta un estudi del feudalisme tardà a la Catalunya Vella. L’anàlisi de la sentència arbitral de Guadalupe (1486) i la seva allargada presència en els segles XVI i XVII permet reobrir el debat sobre el feudalisme a Catalunya, on la pràctica de la capbrevació esdevingué norma per a l’afirmació del domini directe i assegurança de la percepció dels censos deguts pel domini útil. La jurisdicció sortí inalterada de Guadalupe, tot i que l’Audiència va obrir serioses expectatives a les comunitats pageses per eludir les cúries baronials. Al mateix temps, les accions de protesta de la pagesia es van posar de manifest a nivell local qüestionant directament la renda feudal (delmes, censos i lluïsmes), accions que foren contrarestades amb  l’actuació dels braços militar i eclesiàstic en corts generals i amb una activa actuació judicial.

En aquest llibre s’aporten elements suficients perquè es torni a reflexionar sobre la reafirmació i la  recomposició de la renda feudal a la Catalunya Vella en els primers segles de l’època moderna.