L'Àlex Pineda no és conegut i, per això, té el mèrit de representar la veu popular. La veu d'infinits militants de base, que mai no han aspirat a un càrrec o a una quota de poder intern, però que hi han posat convicció, reflexió, esforç. Gent corrent. Gent com tothom. Però gent fidel. Aquells que, sense vacil·lar, posen l'espatlla per empènyer el carro, i que ho fan sense esperar cap medalla, simplement perquè estan vertebrats per un compromís de pedra picada.
Té un pensament estructurat, les idees clares, l'expressió àgil, la ironia a punt. Fa uns articles que resulten molt originals, que sovint es basen en ficcions plenes d'intenció, on la metàfora reemplaça l'argument perquè el lector faci tot solet el camí. En aquest recull hi trobareu una altra cosa, que no sol aparèixer, explícitament, en els papers. Em refereixo a l'amor a Catalunya. El patriotisme. Tenir una pàtria i compartir-la. Tenir una pàtria i lluitar i treballar, sobretot amb la paraula, perquè un dia sigui lliure.