Amb el que n’anomenaven ombres dels meus pulmons va caure també una ombra sobre la meva existència. Grafenhof era una paraula espantosa, allà hi imperaven absolutament i amb total immunitat el metge en cap i el seu assistent i l’assistent de l’assistent, i les condicions horroroses per a un jove com jo d’un sanatori públic per a tuberculosos. Buscant ajuda, en canvi, aquí no m’enfrontava a cap altra cosa que a la
desesperació, això va ser evident ja en els primers instants, en les primeres hores i de manera encara més insòlita en els primers dies. L’estat dels pacients no millorava, empitjorava amb el temps, també el meu, temia haver de seguir exactament el mateix camí que aquells ingressats abans que jo a Grafenhof, en els quals no hi llegia més que la desesperança del seu estat, en els quals no hi podia estudiar cap altra cosa que la decadència.