Aquest breu assaig en troba alguna, de culpa; teva, nostra, de l’autor. I, per tant, conclou que també tenim capacitat per sortir-ne: es tracta de fer les coses de manera diferent i de deixar de creure que cap govern, com uns Reis Mags caiguts del cel, portarà a cadascú allò que vol. No es tracta, doncs, d’un exercici més d’autoflagel•lació, atès que, al capdavall, del pitjor de la crisi no tenim més culpa que la d’acceptar les que se’ns imputen; perquè no és cert que gastéssim massa ni que siguem desvagats: l’economia té dinàmiques que, si no s’aturen, configuren tempestes perfectes que deixen al seu pas un paisatge desolador. Fer culpable a qui el vent se li ha endut la casa sembla un escarni afegit.