Perdre no ens agrada gaire, per no dir gens. Admetre que hem dacceptar pèrdues i dols al llarg de la vida sens fa feixuc.

Dit això, cal reconèixer que les pèrdues formen part de la nostra existència i que leducació de grans i petits té com un dels seus primers objectius aprendre a transformar les pèrdues inevitables en quelcom valuós i en font de guanys ètics.

Diuen que compartir els sentiments alleuja el dolor. Quan aquests són tristos o dolorosos es fa més difícil fer-ho. I quan les pèrdues ens aclaparen, les podem negar, amagar, ens podem enfadar, rebel?lar... o podem acceptar-les. I procurar que els nostres processos de dol siguin saludables. 

Labsència duna persona estimada és la pèrdua més difícil dacceptar. Però també nhi ha daltres que ens «esperen» a lhoritzó de la nostra existència. 

Lautora es planteja algunes preguntes clau entorn de la varietat de pèrdues i dols que ens envolten i ens toca viure. Les respostes no seran mai unívoques. Lexperiència humana de perdre (i de guanyar) és personal, única i irrepetible.