La poesia de Manuel Forcano sovint presenta motius o referents històrics i culturals de l'Antiguitat que contrasten amb la quotidianitat sovint vulgar del present. L'erudició penetrant dels seus versos, però, s'expressa amb una senzillesa de to i de formes que li han permès connectar bé amb el públic, a qui Forcano simplement explica, amb una veu autobiogràfica sense pretensions de cap mena, allò viscut, allò gaudit, allò perdut. 

L'amor, el desig i la nostàlgia del passat gloriós que no ha de tornar, són els grans temes de la seva poesia tal com testimonien els seus darrers llibres: El tren de Bogdod (2003), Llei d'estrangeria (2008) i Estàtues sense cap (2013). A Ciència exacta, sense abandonar els seus temes habituals, Forcano sembla més reflexiu i presenta amb més sobrietat els seus paisatges del Pròxim Orient, sempre evocadors d'amors i de sensualitat, on el mateix fet creatiu del poema com a receptable de memòria és protagonista.