El jurisconsult italià Salvatore Satta va deixar inopinadament entre els seus papers, a la seva mort el 1975, una peça mestra absoluta de la novelística europea moderna, ambientada a Serdenya, en el seu Nouro natal, sobre la que havia treballat interrompudament durant els darrers anys de la seva vida. I sí que podria pensar-se, de fet, Il giorno del giudizio com el revers d'un tractat de dret civil patrimonial ("d'estructura òssia", apunta George Steiner en el seu pròleg) que una veu lapidària, de sentenciositat bíblica, declama en la dissecció d'un ordre pre-industrial marcat a ferro. Segons el mètode clàssic del tractat: mai semblar que es jutja, descriure només, desvelar els engranatges i verificar que les coses, tal com han de passar, passen; amb una veu cadastral, precisíssima, la veu panòptica que enuncia el fat, la que diu el que va ser, d'on venim els vivents i què ens espera en el dia del judici.