S’apleguen en aquest volum les entrades del Diari de Julien Green des de 1933 a 1939. Sobre el rerefons de l’ascens del feixisme en una Europa convulsa, un exercici abnegat i pulcre d’acarament despullat als temes propis, en el territori propi –segons diu José Jiménez Lozano en el seu pròleg, “como quien vadea el río a pie enjuto”–: el desig i la fragilitat, la felicitat i l’angoixa, l’anhel de trascendència i l’imperi del somni, l’homosexualitat i la fe cristiana, l’ull plàstic i el trencament, l’amor i el sentiment del temps. “Tinc dinou anys i recorro a cavall una carretera secundària de Virgínia. La cavalcada dura una estona, i de sobte el meu cavall em parla: “Fa tres hores que et porto. Estic cansat. Ara et toca a tu”. Salto a terra i veig que la meva muntura es va fent petita, Aviat no és més que un poney, i aquest poney encara es va fent més petit fins que té les dimensions d’un gosset. Aleshores agafo el cavall sota el braç i me l’emporto a casa”. Hortus conclusus on rau, hipotètic lector, tan lateral com potent, “un sosiego antiguo y un contrapunto admirable para este nuestro tiempo”.