Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – 4 de febrer de 2015), és un dels poetes més importants i influents d’aquest inici de segle. El temps, sense pressa, ha anat fent visible el pes de la seva obra mentre les generacions més joves de lectors i poetes li reconeixien el mestratge i les institucions li començaven a rendir el reconeixement que mereixia amb premis, documentals, homenatges, antologies, exposicions, etc. Ha publicat els llibres de poesia: Entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973), Els colors de la nit (1990), Setembre (1992), Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), i Camins de serp (2009), Ragtime (2011), Tornar és lluny (2013) i l’antologia Demà no és mai (Antologia poètica 1959-2014) (2014).

A Swing, l’evolució constant i coherent, sempre fidel a un llenguatge personal inconfusible, porta, en el seu ritme contingut d’espera, una reflexió sobre el moment en què les coses comencen a estar més enllà no només de ser possibles (per al poeta ja fa molt de temps que no ho són) sinó de ser recordades, i la incomoditat amb tot allò que es va perdre per culpa de les mentides, de les pors, de l’engany que penalitzava el desig, canvia el seu registre d’indignació per fer un repàs més elegíac de tot allò que va ser a mitges, de tot allò que no va poder ser i que ara ja és inútil desitjar. Una manera de dir adéu.