Carlos Ortí conta les històries que la gent del camp, pagesa, de Mallorca li ha contat. Són historietes reals que afitoren el tarannà d’un col·lectiu ben determinat. No són contarelles, ni invencions; són les dèries, les trobades, la manera de «matar el temps» que tenien -tenen- les persones que veuen sortir el sol, com s’enfila i llavors es pon. I hi destria tots els elements que li poden pertorbar el dia a dia. Dins aquest món hi ha les relacions entre aquestes persones, com s’escometen, com interpreten els fets amb un llenguatge determinat. Aquest recull té una particularitat afegida: l’humor. L’enginy de les situacions que ens proposa l’autor esdevé una mirada excepcional i profunda de l’ésser que viu en un lloc i en un temps determinats. En cada temps, al llarg de la història, i en cada cultura, l’home ha trobat estils diversos de riure; això vol dir que les cultures i els pobles n’adquireixen formes particulars; també les diverses classes socials a l’interior d’un mateix país.