La distància que separa un personatge històric del seu mite és prima com un alè. En el precís moment en què la persona expira, neix el mite com una font, prima i fugaç o cabalosa i inexhaurible. Aquest és, sens dubte, el cas de Guillem de Berguedà, el protagonista d’aquesta obra: el trobador més original, el cavaller més foll, també l’amant més sensible…

En aquesta novel·la de lluites de llit i de llança, amb cavalls fabulosos i armes i joies i dones fascinadores, el mite s’incorpora amb tota la carn i tota l’ànima per revelar-se en una veu omniscient que es despulla del tot en tots sentits, si més no per decidir si al capdavall va ser, segons la cita del vell Plini, un d’aquells homes dues vegades benaurats: els que han escrit coses dignes de ser llegides i els que han fet coses dignes de ser escrites.
El resultat és un galop vital poderós, que trempa el curs del discurs com el tall d’una espasa, com la corda fluixa d’acer esmolat per la qual avança el personatge… fins que el meandre de la vellesa l’enfronta a la imatge de la font original. Com un llampec, esclata llavors l’imprevist final i lliga tots els caps. Fins i tot els decapitats.