A l'últim quart de segle xv, València és la capital demogràfica, comercial, financera i lúdica de la península, la noblesa s'hi trasllada i una avantguarda d'artistes d'Europa també, el patriciat es torna rendista i pretén viure dels préstecs a la Corona, la festa i el luxe hi sovintegen fins al punt que els estrangers s'hi enlluernen i els seus productes assoleixen prestigi internacional. Els seus estaments ajornen la pugna social i reten culte a les exhalacions literàries en certàmens i tertúlies. Els símptomes són, plenament, els d'una capital amb residència de reis, però els sobirans només hi vindran quatre vegades en trenta-set anys, perquè els Reis Catòlics s'estimaven més de viure en una perpètua cort itinerant per Castella, l'únic regne peninsular que no tenia una capital política definida. València capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics fa un giravolt a la història tradicional espanyola.