«Mai no volguérem veure ni creure que encetàvem l exili dels pobres, dels vençuts. L exili havia de durar més d un quart de segle. No ho sospitàvem. En la nostra òptica era una pausa, un repòs en el camí i això ens impedia assumir la condició de refugiats i combatents.» En les acaballes de la Guerra Civil espanyola, mig milió de republicans van haver de creuar la frontera pels Pirineus. Les autoritats franceses, desbordades per l allau de persones que demanaven ajuda humanitària, van confinar-los en improvisats camps de concentració. Com si fossin presoners, i no exiliats.

A "Quan érem refugiats", Teresa Pàmies ens explica el viatge cap a la incertesa, llarg i dolorós, que va iniciar ella mateixa al camp de refugiats de Magnac-Laval. El seu testimoni punyent ens recorda que nosaltres també vam ser, fa no massa temps, víctimes de la tragèdia de l exili forçat. Records dolorosos i imprescindibles d una de les gran autores de la literatura catalana del segle XX, una veu que representa tota una generació que va triar el compromís polític davant de l adveniment del feixisme. Un obra clàssica que recuperem perquè ens ajuda a posar-nos en la pell de les persones que, malauradament, també avui es veuen obligades a fugir de casa seva. Com vam fer nosaltres quan érem refugiats.