Un conte per recordar-nos que els arbres també parlen, també miren, també tenen consciència.

DÍDAC P. LAGARRIGA
Vaig néixer en una de les ciutats més grans del món, São Paulo, i en un país amb una de les selves més grans del món, el Brasil. Allà, diuen, tot és gran! Quan, de petit, vaig arribar a Barcelona, el primer que vaig fer va ser agafar un bon refredat. Des de llavors, no he fet gaires coses, tret de badar, badar i badar, i caminar, caminar i caminar. I quan bado i camino molt, escric.
Per mi, escriure és l?única ocasió que tinc de veure?m les arrels, unes arrels que sovint agafen forma de llibre i viatgen per cases, llibreries i biblioteques. També poden agafar forma d?article i passar, fugisseres, per taules de bar o sofàs de diumenge. Sabeu què m?agrada més de quan bado, camino i escric? Escoltar. Escoltar-ho tot mooooolt atent i, sobretot, agraït de poder-ho fer.

ALBERT ASENSIO
Vaig néixer un matí de diumenge del mes de març, quan les orenetes estaven a punt d?arribar al poble per començar a fer niu. Ja de ben petit em fascinava tot el que tenia relació amb volar. No devia tenia més de set anys quan vaig decidir que volia ser pilot d?una nau per viatjar ben lluny; però el temps passava i la nau no arribava. Així que, cap als onze anys, vaig pensar que la millor manera per aconseguir viatjar a nous mons era dibuixant, i resulta que hi tenia traça!
«Amb el dibuix no t?hi pots guanyar la vida», em van dir. Així que, quan vaig fer l?estirada, vaig marxar cap a la ciutat per convertir-me en dissenyador gràfic. Però el cuquet del llapis continuava viu i em va empènyer a fer un postgrau d?il·lustració, que em va permetre donar vida als meus personatges i, així, poder viure com a il·lustrador.