Les paraules de Camus no són del dia després: estan escrites, justament, enmig dels dies en què Europa cau en aquell abisme que tan gràficament va expressar Arendt i que acabaran per configurar el forat en la història que esquerda el segle XX. Aquí rau el valor i la grandesa del seu testimoni: llum enmig de la foscor. Una llum emesa amb risc de la pròpia vida. En cada carta s’endevina la tremolor d’aquest risc i, també, la perseverança que prova d’enfrontar-se a la tempesta de l’àngel de la Història, un àngel, com el de Paul Klee, amb el rostre esfereït i els ulls esbatanats davant del que contempla. (Del pròleg de Xavier Antich)

Llapis tossudament alçat en galerades intenses i sota temps grisos. En la relectura d’aquestes cartes, s’estenen els dobles subratllats i cau l’enèsim cercle amb signe d’admiració. Com es pot dir tant en tan poc: no és una lloança literària ni estilística, sinó una defensa de la claredat en brevetat. Una estranya barreja d’elevació ètica —des del fons del pou mirar ben amunt—, epístoles per salvar el que mereix ser salvat —salvar l’home de si mateix i preservar la fragilitat i vulnerabilitat dels cossos vius— i la imperativa ordre de combat per la llibertat perquè no en queda d’altra i l’alternativa és sucumbir. Cap silenci ens salvarà i el que segur que no serveix de res és no fer res. (De l’epíleg de David Fernàndez)