En aquest llibre, el lector es trobarà davant d'una visió àmplia i renovada de set personalitats republicanes del Vuit-cents, en algun grau federals i catalanistes, que, usualment, han estat si no ignorades, sí presentades sota uns clixés que n'han esbiaixat i banalitzat la imatge. És el que succeí amb el liberal revolucionari i demòcrata Juan Antonio Llinàs; l'historiador i intel·lectual Salvador Sanpere i Miquel; el dibuixant i pintor de clares ressonàncies socials Josep Lluís Pellicer; el periodista de trajectòria inabastable Josep Roca i Roca; l'esforçat regeneracionista i introductor de novetats culturals parisenques Pompeu Gener; Josep Maria Vallès i Ribot, aplanat sota les interpretacions que -a banda i banda- han negat la pulsió catalanista del federalisme pimargallià, i, finalment, un personatge 'desheretat de la memòria', Sebastià Sunyer, un dels torturats de Montjuïc el 1896. Si l'adjectiu no estigués tan gastat, podríem dir que, pròpiament, som davant d'una petita llista d'heterodoxos que no acabaren mai de ser acceptats per l'oficialitat dominant de l'època, ni tampoc per la de l'esquerra, en què tots ells se situaren.

En aquest llibre, el lector es trobarà davant d'una visió àmplia i renovada de set personalitats republicanes del Vuit-cents, en algun grau federals i catalanistes, que, usualment, han estat si no ignorades, sí presentades sota uns clixés que n'han esbiaixat i banalitzat la imatge. És el que succeí amb el liberal revolucionari i demòcrata Juan Antonio Llinàs; l'historiador i intel·lectual Salvador Sanpere i Miquel; el dibuixant i pintor de clares ressonàncies socials Josep Lluís Pellicer; el periodista de trajectòria inabastable Josep Roca i Roca; l'esforçat regeneracionista i introductor de novetats culturals parisenques Pompeu Gener; Josep Maria Vallès i Ribot, aplanat sota les interpretacions que -a banda i banda- han negat la pulsió catalanista del federalisme pimargallià, i, finalment, un personatge 'desheretat de la memòria', Sebastià Sunyer, un dels torturats de Montjuïc el 1896. Si l'adjectiu no estigués tan gastat, podríem dir que, pròpiament, som davant d'una petita llista d'heterodoxos que no acabaren mai de ser acceptats per l'oficialitat dominant de l'època, ni tampoc per la de l'esquerra, en què tots ells se situaren.