L any 2013, el Departament d Història Moderna i Contemporània va programar l assignatura Història i Gènere a l Època Moderna i em va fer l encàrrec d impartir-la. Em vaig haver d acarar amb la meva pròpia ignorància, bastida a còpia de llegir, durant lustres, les vides d homes cèlebres i llurs gestes immortals. En aquell moment, vaig trobar a faltar un manual, no només per a universitaris, que expliqués l evolució històrica de les dones estructuralment, però també en conjuntures concretes. Aquesta mena de llibre m hauria orientat a tall de brúixola sobre allò que pagava la pena d explicar; però, per més que el vaig buscar, no el vaig poder haver. Per això vaig decidir que, si ningú no l escrivia abans, quan en tingués l oportunitat ho faria jo. Sabia, de bell antuvi, que gaudiria enormement del procés de construcció de l arquitectura cognitiva que reflecteixen els meus mots en cada pàgina del manual, que comença amb l antiga Grècia i l epíleg del qual és aquest bocí d Occident en el segle XXI. Tanmateix, hi ha un capítol conceptual i genèricament biològic que espero que sigui d utilitat. El meu enfocament ha estat feminista, però espero no molestar ningú amb afirmacions intemperants. Des del primer moment en què vaig imaginar-me l, vaig batejar el llibre amb el nom de Manual d història de la dona. No del gènere, perquè jo no soc un gènere, ni un nombre, ni un sintagma preposicional (senyora de ). Soc una dona molt orgullosa de ser-ho, però també soc respectuosa amb el que decideixin ser els altres. Tinc sort perquè, amb les lògiques dificultats inherents a la vida, he fet i faig el que sempre he volgut fer. Quantes dones del passat podrien pronunciar aquesta frase?