Per reivindicar Joan Fuster no cal tenir cap data rodona.Tampoc no ens calen aniversaris per anar-lo llegint. Ni per rellegir-lo, que és la manera seriosa de llegir (l’única manera, convertida en aforisme). Benvinguts els aniversaris, però, si ens serveixen d’excusa per a la trobada, la barreja, la posada en comú d’idees i punts de vista. Nosaltres les fusterianes és una mirada calidoscòpica a un dels assagistes europeus més importants del segle XX. Dones de tot arreu dels Països Catalans, de diferents estaments, edats, professions i punts de vista ens parlen de l’escriptor de Sueca. O de la seva obra. De la influència. Les referències. De tot. Dones, sí. Amb voluntat visibilitzadora. Des d’un simple i Ovidià perquè vull. Als seus escrits, Joan Fuster ens parla poc de les dones. A Diccionari per a ociosos ho fa, i, curiosament a l’entrada del terme «Amor»: «Tanmateix, la pressió femenina en el món d’avui va més enllà del que podien esperar fa seixanta anys Emília Pankhurst i les seves seguidores. L’important no és que les dones votin –cosa que per a les“sufragistes” era l’ideal de la plenitud social del seu sexe–: l’important és que, avui, les dones s’han desprès de moltes subjeccions, legals o no, i s’acaren amb l’home en un tuteig perfectament equilibrat.» Més de 100 mirades que ens expliquen Fuster. Llegiu les fusterianes. I rellegiu-les. És un consell.

Del pròleg

Núria Cadenes i Gemma Pasqua