Sobreviure no vol dir viure. Així és com es sent la protagonista, quan comença el seu relat amb “Vaig néixer quan tenia nou anys, deu mesos i set dies”.
Un excés de prudència en l’entorn que envolta l’Eliška fa que el seu cervell es regiri constantment per cercar respostes a les preguntes que tampoc han estat formulades.
En fer-se adulta, ella interpreta aquest silencia com que a ningú li importa la seva vida.
Eliška considera que va néixer de nou com a conseqüència d’un assassinat. La seva mare va matar el seu germà petit i després ella mateixa es va llevar la vida. Fins aleshores, havien portat una vida rutinària, en la qual no hi havia indicis dels tràgics esdeveniments propvinents. No es va trobar una carta de comiat, els testimonis de l’últim dia de la mare i del fill romanen silenciosos al cap dels anys, diuen que no es van adonar realment de res. Per tant, l’Eliška creix a partir dels deu anys com si comencés una vida nova. Un cop arriba a l’edat adulta es proposa aclarir no solament el que va passar, sinó què pot esperar d’un futur amb aquest estigma. Per què ho va fer la mare? I per què no se la va endur…
La tercera novel·la de l’autora txeca d’èxit Viktorie Hanišová tracta sobre l’atracció dels espais buits, sobre la fascinació de caure en la foscor.