PER PRIMERA VEGADA EN CATALÀ LA POESIA DE LOUIS MACNEICE: «És un cas a part, MacNeice és el poeta dels poetes» (T. S. ELIOT). «MacNeice és una figura constant, cada cop més influent i lluminosa» (SEAMUS HEANEY).

I no esperem el perdó,
de nou el cor enfortit,
però contents d?haver segut
amb tu sota la pluja i el tro,
i agraïts també pel do
d?aquesta claror al jardí.

La consideració de la poesia de MacNeice, probablement el més romàntic del grup, ha estat remarcable i més i més apreciada amb el pas del temps tant per la crítica com pels lectors en general. Tant per les seues relacions, com per l?actitud vital o fins i tot per les preferències literàries la personalitat de Louis MacNeice s?ha presentat sempre indecisa respecte a la seua vinculació als ambients culturals anglesos o als irlandesos, o fins i tot als d?Estats Units país on va residir el 1940 i que visità posteriorment impartint conferències o participant en lectures de la seua poesia. El seu domicili fou a Londres definitivament on treballà per a la BBC com a periodista i redactor de teatre radiofònic fins al darrer dia, però els seus referents poètics oscil·laren des de la clara influencia d?Eliot en els primers poemes a un interès en augment per la poesia irlandesa i per l?obra de Yeats, probablement ja a partir del seu "Diari de tardor". Fruit d?aquesta atracció és el seu important estudi ?The Poetry of W. B. Yeats? (1941). Poetes i estudiosos consideren l?obra poètica i literària de MacNeice com una influencia séria i respectable dins de manera decidida de la gran tradició de la poesia irlandesa. Una dicció, tant en la poesia com en la prosa directa i conversacional, un entusiasme pels aspectes més corrents i aparentment superfi­cials de la vida que ajuda a entendre i explicar millor les motivacions més profundes o amagades, l?obra de MacNeice és una de les més sensibles, tant pel to confessional com pel dolor que expressa ben sovint i ?poeta de la mirada? per la certesa que saber elegir i mirar pot esdevenir un acte de creació. De la mateixa manera que sap, tal com va escriure en una ocasió, que els poetes no són legisladors, però posen els fets i els sentiments en itàliques la qual cosa fa que el lector els puga pensar i puguen finalment esdevenir acció. (Fragment del prefaci de Jaume Pérez Montaner)