Les cremalleres serveixen per unir dues peces de roba però al mateix temps separar-les i fer de frontera entre elles. D’alguna manera, una cicatriu visible i mal cosida fa el mateix: unint i separant, fent de frontera i d’unió, a un temps: dos trossos de carn oberts per una ferida. Perquè néixer és començar a morir, abocar-se a aquest camí de finitud i podridura que acaba sent l’existència: “un buit un trau un clot / i un cos que hi orbita”. I perquè tot part acaba sent una distòcia: una difícil entrada al món dels vius, un inevitable declivi cap al món dels morts: “encomanar-se/ al fred perpetu/ l’espasme de/ saber-se un cos més/ la boca plena de vertigen”. Aquest primer poemari de Parcerisa reivindica el culte a la ferida: saber remenar-la, sucar-hi els dits, fer-ne un lloc on sobreviure. Així, el dol -primerenc, visceral, primitiu-: “recordar-te: exigir/ el suïcidi immediat/ de tots els déus”. Com un estat de vida intermèdia, com una cremallera de carn o la pell que es descús i la sang, que ho recorre tot, com la vida a les parpelles, com les nits llargues als hospitals, com la pell i tots els seus cants: epidermis, dermis, hipoderma.
Marçal Parcerisa - Baix Maresme, (1997) Metge per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra. Poeta. I quan té temps: amant de la muntanya, escalador i militant d’espais de moviment popular. Escriu des que té memòria i té la sort de créixer lluny de l’asfalt calent de les grans ciutats. Dels catorze als setze anys guanya algun premi literari i decideix que no escriurà mai més narrativa. Des de llavors, ha estat inclòs a l’Antologia de Poetes del Maresme (2017) i ha col·laborat en espais digitals com la Revista Poetry Spam. Ha estat finalista del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra en dues ocasions i el 2019 va ser convidat al 13è Festival de Poesia de Sitges. Ha escrit a La Tempesta Vol. 2 (2022) i va ser un dels poetes convidats al 18è Solstici d’Estiu de la Fundació ACA (Búger, Mallorca). Cremallera de carn és el seu primer poemari i us l’ofereix sense reserves. Com una glopada de sang fresca inundant el tou de les genives, el bram trist d’una òliba en la nit o un clam al buit de les galàxies.