Durant els anys trenta l’aviació estava en el seu moment àlgid i la seva pràctica era constant. Les grans ciutats del món occidental tenien grans aeroports i l’ús de l’avió per a trasllats civils llargs era cada cop més freqüent. No era un mitjà de masses com ho és avui en dia, però començava a despuntar entre les classes benestants dels Estats de l’Europa occidental i d’Amèrica, i aquesta va ser una de les raons que va fer que el seu interès fos cada cop més important entre la classe política barcelonina. Barcelona disposava de tres aeròdroms a la població del Prat de Llobregat, l’Aeròdrom Canudas –propietat de Josep Canudas, pare de l’aviació catalana–, l’Aeròdrom d’Air France –conegut popularment com El Francès– i l’Aeròdrom de la Volateria, de caràcter militar. Tres aeròdroms eren insuficients per a una ciutat com Barcelona. Calia dotar la ciutat Comtal d’un aeroport internacional de qualitat que oferís un digne servei als seus futurs usuaris. Per aquest motiu, i a proposta de Joaquim Ventalló, es va crear la Comissió Municipal de l’Aeroport de Barcelona. La Comissió es va posar a treballar de valent en l’avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona a partir del 1931, tot just proclamada la República.