Poesia escènica XIV: Ballets i òperes recull una de les vessants més experimentals del teatre de Joan Brossa: la inversió de gèneres típicament burgesos en favor d’una teatralitat que «es governi per les seves pròpies lleis i que tiri cap a unes altres possibilitats», com el mateix poeta afirma a El ganxo (1957), una peça breu que il·lustra el mecanisme subversiu de què Brossa se serveix en els presents textos. Si a Normes de mascarada (1948/50-1954) i a Troupe (1964) trobem escenes de dansa en les quals el ball és un pretext per a l’expressió del cos dels intèrprets com a marionetes dels fils ideològics del poeta, a les òperes parlades Caça de raça (1945-1962) i Els quatre elements (1947-1964) Brossa se serveix de la grandiloqüència i l’exacerbació pròpies del gènere per reivindicar l’ideal d’un home nou que no caigui en l’engany d’un temps «tan poc carregat de perdó, que tothom necessita l’ajut d’algú altre». Un compendi de teatre post-dramàtic, doncs, que es regeix per les paraules de Juan Gris amb què Brossa encapçala les Normes: «Cap obra destinada a esdevenir clàssica no pot tenir un aspecte semblant al de les obres clàssiques que l’han precedida».

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) és un autor prolífic en tots els gèneres que practicà. Començà la seva trajectòria durant els anys quaranta, de la mà de J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats. Fou cofundador de les revistes Algol (1946-47) i Dau al Set (1948). Malgrat una intensa activitat desplegada des dels seus inicis, no fou fins a l’any 1970 quan començà a ser conegut des del punt de vista literari gràcies a la publicació de Poesia Rasa i els volums poètics que el seguiren, i de tota la Poesia escènica (entre 1973 i 1983). En el terreny plàstic, la seva obra no començà a difondre’s fins al 1986, data de la primera exposició antològica a la Fundació Miró, Joan Brossa o les paraules són les coses. A partir d’aquest moment Brossa s’imposà com una de les figures cabdals de la literatura i l’art catalans contemporanis. Tot i que considerà el seu teatre com a «poesia», el nombre de peces teatrals escrites és superior al de poemaris: més de tres-centes vint peces, de llargada molt desigual. Se n’hi troben de presidides pel diàleg, d’altres per l’acció, o d’altres pel tema, en què sempre es pot descobrir d’alguna manera el particular «enraonar a partir del silenci» de Brossa. La present edició vol posar a disposició del públic lector tota l’obra teatral del poeta en petits volums que en facilitin la lectura i la representació. La intenció és la de fer reviure la poesia escènica de Brossa des de la mateixa concepció que ell en tenia: «jo entenc el teatre com una activitat retreta dintre regions poètiques».