A Construir en la foscor, Caper s’endinsa de ple en el debat sobre l’estatus científic de la psicoanàlisi. ¿Es pot considerar una ciència? ¿O més aviat l’hem d’entendre un art? Aquest és una tema de plena actualitat, ara que tota disciplina que no pot ajustar-se dins dels cànons de les ciències experimentals és més aviat bandejada i menyspreada en cercles acadèmics i assistencials, com si es tractés d’una xerrameca inútil.

El llibre, en un estil concís i assequible, és una petita joia per la seva claredat i brevetat, una joia per tenir com a text de capçalera, de gran utilitat per pensar i argumentar sobre la diferència entre psicoanàlisi i altres formes de teràpia, entre les ciències humanes i les experimentals, i per a reflexionar sobre el lloc que ocupa la psicoanàlisi en el context cultural i intel·lectual d’avui en dia.

A més, hi trobem profundes reflexions sobre l’observació psicoanalítica, la necessitat del dubte, de com el nostre superjò arcaic intolerant pot usurpar les funcions del jo i fer-nos molt infeliços, sobre el rol de la imaginació i la veritat en el treball psicoanalític, i sobre el lloc des d’on parlem al pacient, amb quines intencions i quin dolor produïm amb la nostra activitat terapèutica.