Quan l’any 1934 es va publicar Fènix o l’esperit de Renaixença, feia més d’una dècada que Joan Estelrich brillava com un estel fulgurant dins del moviment catalanista. Amb aquell llibre «terriblement polèmic» –per dir-ho en les paraules que va usar Josep Pla per donar-ne notícia–, el diputat de la Lliga a les Corts republicanes cosia un enfilall de reflexions disperses per mostrar un ideari personal, culturalista i heterogeni que va definir com a realisme humanista i que des de posicions espiritualistes havia de possibilitar una regeneració moral i patriòtica de la Catalunya governada pel republicanisme d’esquerres.
A mig camí entre l’assaig i el pamflet, l’obra sintonitzava amb la revolució conservadora –encarnada per figures com Valéry, Curtius, Keyserling o Huizinga– que buscava una refundació de la consciència europea amenaçada pels totalitarismes feixista i comunista. Com va saber veure el crític Màrius Verdaguer, «no estamos acostumbrados a ver tratadas nuestras cuestiones políticas más palpitantes con una visión tan clara y tan europea».