A mesura que turbulències de tota mena caracteritzen predominantment el nostre clima contemporani, van guanyant centralitat una sèrie d’actituds i obres que, al llarg del segle xx, han conreat la poètica del silenci i han estat capaces d’interpretar, a través d’ella, la realitat caòtica i fugissera de la nostra època. El propòsit d’aquestes pàgines és intentar desentranyar algunes de les claus d’aquest tarannà alternatiu.

El text s’estructura a partir de deu estudis breus sobre temes centrals en l’art i en l’arquitectura contemporània, i sobre protagonistes destacats que han fet de la mesura un ingredient substancial de la seva obra: Jorge Luis Borges, Ludwig Mies van der Rohe, Yasujiro Ozu, Mark Rothko i Jorge Oteiza.

Més enllà de les importants diferències geogràfiques i culturals que separen les temàtiques que tracten, hi ha un tret comú en totes elles: el rebuig de l’art entès com una agressió histèrica als sentits, tal com és promogut per la pseudocultura mediàtica, i —en contra seva— l’afirmació d’una interpretació artística de la realitat com a reflexió profunda i eloqüent, destinada a intentar revelar els misteris del món.