«Senyors, us agradaria escoltar una bella història d'amor i de mort?» La magnífica frase inicial del Tristà de Bédier, tan sovint citada, encaixa a la perfecció com a síntesi temàtica d'Amor de perdició.
Aquesta novel·la de Camilo Castelo Branco, la més coneguda de l'ultraromanticisme portuguès, és, en la seva essència, la història d'un amor impossible i del destí tràgic al qual es veuen forçats els seus protagonistes. Com Bédier, també Castelo Branco resumeix la peripècia de la seva obra en una sola frase: "Va estimar, es va perdre i va continuar estimant." No obstant això, davant l'inici del Tristà, en que una història d'amor i de mort, sense individualitzar encara els protagonistes, és oferta als oients-lectors, Camilo Castelo Branco construeix la seva frase-nucli amb un subjecte implícit en les formes verbals personals, un personatge individualitzat des del principi: Simão Botelho. A través de l'individualisme violent d'en Simão, del seu intent de redempció mitjançant l'amor, del fracàs de l'experiència i de la seva mort com a únic absolut i única salvaguarda de l'honor personal, Camilo Castelo Branco construeix l'exemple més acabat d'heroi romàntic de la literatura portuguesa.
Qui és l'autor d'aquesta història d'amor i de mort? Camilo Castelo Branco -a qui anomenarem en Camilo, tal com han fet cinc generacions de portuguesos- va néixer el 1825 i va morir el 1890.» Del pròleg d'ELENA LOSADA