Jaime Vándor va néixer a Viena el 26 de febrer del 1933, un dia abans de l’incendi del Reichstag alemany. Com a conseqüència de l’annexió d’Àustria pel Tercer Reich, tota la família va haver de fugir a Hongria i, el 1940, veient que la situació cada vegada es complicava més, el seu pare va emigrar a Espanya amb l’esperança de poder reunir-se allà més endavant amb la seva dona i els seus dos fills. El tancament de fronteres, però, ho va impedir i ells tres van haver de quedar-se a Hongria, confinats a l’anomenat «gueto internacional» de Budapest. L’any 1944 els alemanys van ocupar Hongria i milers de persones van ser deportades i van morir, entre els quals molts dels amics i familiar dels Vándor. Jaime, la seva mare i el seu germà van esquivar aquest destí gràcies a l’actuació d’Ángel Sanz Briz i de Giorgio Perlasca, que van salvar de la deportació més de 5.200 jueus refugiats a l’Ambaixada d’Espanya. Després de moltes vicissituds, el 1947, ja en plena postguerra espanyola, tots tres van aconseguir arribar finalment a Barcelona.
En l’entrevista intensa i reveladora que Jaume Castro li dedica en aquest llibre, el lector d’avui se sentirà inevitablement interpel·lat per la trajectòria vital de Jaume Vándor. Les seves reflexions serenes, matisades i il·luminadores sobre la memòria, la moral i l’art després de l’experiència de l’holocaust ajuden a enfocar la qüestió del bé i el mal des d’un punt de vista nou.