“A Catalunya han emergit o s’han reactivat centenars de col·lectius socials, territorials, culturals o directament polítics. I desenes de plataformes, coordinadores, fòrums, etc. Ha emergit una societat política, un moviment heterogeni, que parteix de motivacions específiques però que expressa una voluntat de canvi polític radical, és a dir, que té esperança. En uns casos l’objectiu principal és l’independentisme i hi predomina el nacionalisme. En altres, la renovació política, tant en la dimensió socioeconòmica com en el funcionament de la democràcia, i hi predomina la cultura d’esquerres. Però una part important de l’independentisme és d’esquerres i la gran majoria dels moviments socials i sindicals accepten l’independentisme o un encaix específic de Catalunya a Espanya amb un alt nivell d’autogovern. Tots coincideixen en el dret a decidir i en l’exigència d’un canvi profund del sistema polític i socioeconòmic que es va configurar en la transició i que ha degenerat i s’ha esgotat.”