Abril de 2006. Una jove secretària de direcció del departament d’Educació de Manaus (Brasil), arriba a Catalunya per aprendre el castellà i tal vegada l’anglès, per fer currículum.  Vol volar i veure món. La vida, però, li ha preparat sorpreses importants que no li permetran iniciar els seus estudis i l’obligaran a cercar treball.

Descobreix que a Catalunya de les fresas en diuen maduixes i de las naranjas en diuen taronges i topa amb el català. Autodidacta a la força, elabora un ferm propòsit que portarà a terme malgrat l’entossudiment de la majoria de catalans a no permetre-li practicar la nostra llengua. La llista d’estratègies que posa en pràctica és tan enginyosa com reveladora dels punts flacs d’amplis sectors de la nostra societat. La variada casuística dels que s’encaren amb el català des d’una altra llengua nativa, és analitzada amb paciència, rigor i de forma desapassionada, mentre es desfan una sèrie de tòpics relatius als immigrants.

La seva metòdica reflexió, basada en el respecte, l’esforç i l’actitud positiva, aporta una visió serena en la dialèctica català-castellà i interpel·la els catalans respecte a quina és la nostra voluntat pel que fa al futur de la  llengua. Tot tenint cura d’una àvia nonagenària l’autora s’endinsa, cada vegada més, en el coneixement de la cultura, les tradicions i la història de Catalunya, fins a enamorar-se’n i esdevenir-ne una molt bona coneixedora.  Es veu, de nou, al Brasil natal, sentint-se brasilera i catalana alhora però, abans d’anar-se’n, ens vol transmetre la seva experiència des d’aquestes planes.

El llibre de l’Eliana esdevé un testimoni especialment important en un moment decisiu de la història del nostre país.