El 18 de febrer de 2011, l’actor Lluís Soler, presentà per primera vegada una versió oral i abreujada de Canigó a Folgueroles, poble natal de Jacint Verdaguer. La versió, feta pel propi Soler, es presentà mesos més tard al Teatre Nacional. Des de llavors, molts teatres d’arreu dels Països Catalans han pogut sentir la veu fonda del Comte Tallaferro i les veus enamorades de Gentil o Flordeneu; han pogut sentir el cant de les fades i el lament dels dos campanars en runes, convertint Soler en un dels millors rapsodes actuals. Tot i que l’actor ha dit Canigó en esglésies i escoles, ell preferiria les places públiques, el lloc natural, diu, perquè corrin els paisatges dels Pirineus que Verdaguer descriu amb precisió de delineant. Avui us oferim la llegenda de Canigó, el text fundacional de la terra i la pàtria catalanes, escrit pel poeta nacional de Catalunya, Jacint Verdaguer, i en veu de Lluís Soler que dóna la presència, la dimensió i la contemporaneïtat genuïnes del text.

Obriu el llibre, engegueu el reproductor de CD o poseu-vos els auriculars i deixeu-vos endur per aquesta llegenda pirinenca amb la veu, la cadència del vers i el ritme de l’estrofa perfectes. Sis anys després d’aquella primera posada en escena Soler-Verdaguer arriben a la simbiosi sublim entre vers i veu, entre poeta i actor. Oïu Verdaguer, oïu Lluís Soler.