Vaig conèixer la doctora Canyelles en ple camp etnogràfic. Era l’estiu de 2014. La llavors doctoranda em va explicar, en la primera trobada, quin era l’objecte de la seva investigació. Necessitava conèixer, a partir de casos reals, de quina manera actuen les persones que intervenen en el sistema de justícia penal en l’àmbit de la violència masclista: la dona que apareix des del primer moment com a possible víctima d’un delicte de violència de gènere, com es desenvolupa el seu contacte amb els diferents professionals (advocats, fiscals, jutges, treballadors socials, psicòlegs, etc.), quin impacte produeixen sobre la dona els interrogatoris i la manera de practicar-los, l’afectació de la seva capacitat de gestió del conflicte, quins criteris es prenen en consideració per adoptar o denegar mesures de protecció, per decidir el sobreseïment de la causa o la continuació del procediment fins a la celebració del judici, entre d’altres. Aquella idea em va atreure tot d’una. Implicava analitzar des d’una perspectiva no jurídica sinó antropològica com actuen els intervinents en el procés judicial per delicte en l’àmbit de la violència de gènere, sota quines premisses ho fan, com raonen i decideixen i quines conseqüències comporten aquestes decisions. Per a un jurista pràctic, com és el meu cas, es tractava d’una oportunitat única per conèixer com s’entén, en una mirada no jurídica però sí crítica, la racionalitat de tota aquella activitat. I no ho vaig dubtar. (Del pròleg del magistrat Carlos A. Izquierdo Téllez)