Primavera de 1837: Uns fets increïbles sacsegen les aspres muntanyes dels Pirineus. L'Albert Villaró, que l'any 1997 era arxiver municipal de la Seu, va rebre, en penyora de la vídua d'un paleta col·leccionista d'antiguitats, el dietari d'un soldat prussià que va participar en la primera guerra carlina, Ulrich von Wilamovitz, botànic i violinista. El quadern descriu els fets increïbles que van succeir durant la terrible primavera del 1837. Els va viure amb uns companys de viatge molt singulars: el capità Osinalde, el pare Cebrià, monjo fugit de Montserrat, o l'enigmàtica Mina, que els fa de guia. I també el sanguini brigadier Porredon, el Ros d'Eroles, el príncep Lichnowsky i la Mary Eyre, corresponsal de guerra del Pennsylvania Enquirer. La Companyia Nòrdica és una novel·la fantàstica i sorprenent, tenyida d'humor i acció, en què la ciència i els més obscurs arcans comparteixen un escenari únic, inquietant i ple de bellesa: les aspres muntanyes del Pirineu.

Biografía del autor
Albert Villaró (andorrà nascut a la Seu el 1964) és historiador de (de)formació i ha construït, llibre rere llibre, un inclassificable i polièdric corpus novel·lístic. La seva primera obra, La selva moral (1993), era una galeria de retrats de gent de muntanya, a meitat de camí entre la descripció costumista, l’humor absurd i la falsa erudició. Les seves primeres novel·les, Les ànimes sordes i, sobretot, Obaga, són una paròdia dels estereotips de la novel·la negra, traslladats a uns ambients rurals que són presentats de vegades amb una sornegueria que frega el sarcasme. Després s’ha centrat en les ficcions a l’Andorra contemporània, amb la creació del personatge d’Andreu Boix, oficial del Cos de Policia (Blau de Prússia ―Premi Carlemany―, L’escala del dolor, La bíblia andorrana ―Premi Prudenci Bertrana―), i altres novel·les de plantejaments més diversos (L’any dels francs, La primera pràctica), que tenen com a denominador comú una reeleboració fantasiosa del passat, com es veu encara més en les ucronies Els ambaixadors (Premi Josep Pla 2014) i El Sindicat de l’Oblit (2018). (Twitter) @albertvillaro