Ser a la vora, o molt a la vora, i sentir-se lluny. Ser lluny, i sentir-se al costat. A les relacions entre persones, la distància no es mesura només en quilòmetres, en metres o en centímetres. Distància infinita parla d’això: de trobades, cites i encontres, de caràcter divers, on els sentiments i les vivències neixen justament com a fruit d’aquest contacte proper o llunyà. «De sobte, que lluny li quedava en Manuel!», llegim d’un dels personatges referint-se al seu company de sempre. «[…] i, per primer cop, ella va poder anar més enllà dels ulls i veure una dona completa, de dalt a baix», trobem en un altre conte. Distància íntima, distància física, distància social, distàncies, totes, en la mirada i en el cap dels protagonistes o de cada lector.

Ramon Almirall Ferran (Barcelona, 1954). Ha treballat com a psicòleg i com a professor universitari al llarg de quaranta anys i en aquest temps ha publicat articles i llibres del seu àmbit professional, així com articles de divulgació al diari La Vanguardia. Des de sempre havia escrit relats breus, però ha estat els darrers anys quan s’ha centrat en l’escriptura creativa, interessant-se especialment en els relats i microrelats. El seu pas per l’itinerari de narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès ha contribuït a aquesta nova singladura. L’any 2019 va ser finalista al 13è Concurs de Relats Curts de TMB i el 2021 va ser premiat al 3r Concurs de Microrelats del Festival VilaPensa de Vilafranca de Penedès.

• «Els contes de Ramon Almirall proven que la distància més curta entre dos punts no és la línia recta, sinó la llei de la mirada, l’art de la paraula i el teixit complex de la ment. Mostres esplèndides de l’ofici d’escriure, expressen de manera vibrant i fonda la contingència humana, que, passada pel sedàs de la ficció, s’allibera de l’instant i esdevé perdurable», Mònica Miró Vinaixa
  
  


• «La fragilitat és una marca de l’ésser humà, igual que les passions que habiten el cos: amor, odi i ignorància. A la galeria de personatges hi trobem la solitud femenina, la invisibilitat, o l’angoixa que busca parapetar-se a les ombres. Això, al costat de l’amor, el sexe, la mirada que es delecta, l’odi a l’insuportable i la curiositat que furga en la memòria. Almirall aconsegueix traçar, amb pinzellades precises, retrats de la quotidianitat més contemporània», José Ramón Ubieto