“A l’estiu, a can Basuny llegeixo i escric en una taula d’obra construïda enmig del bosc. La taula és força gran i rodona, amb un banc corregut tot al volt que sembla que convidi els arbres a asseure-s’hi. Bé, és en aquesta taula que ara em trobo. Diria que, del que estic escrivint, els arbres no en saben pas res. Però aquesta pot ser una frase imprudent. Com en aquells altarets, el lloc segueix mostrant-se com una proximitat inabastable, però la màquina de veure-hi és força menys present. Quan ve el bon temps, m’agrada d’entaular-me entre els arbres, les hores que siguin, i procurar que la taula ens faci de vincle. L’estampa d’un personatge sol en un col·lectiu d’arbres disposat a compartir la paraula amb ells m’atreu de fa molts anys. Moltes vegades m’hi estic simplement com si pintés l’estampa, com si la repintés i repintés. Pel que fa als tractes que mantenim, la manera com els arbres m’animen i m’ignoren, tot alhora, és ben curiosa. D’entrada, per més que m’hi familiaritzi, els arbres es mostren absorts i indiferents. Segons com, quan m’hi estic força estona, puc arribar a creure que he estat acceptat entre ells. En d’altres moments, en canvi, em sembla que no saben ni que existeixo”.