Poliglotisme passiu (1936) hauria de considerar-se un clàssic de la sociolingüística catalana, un autèntic precursor, al costat d´obres com Catalunya trilingüe de Joaquim Casas-Carbó, les reflexions de Joan Bardina o dels escrits sobre el bilingüisme social d´Alexandre Galí o de Carles Salvador, els pedagogs que enceten un discurs presociolingüístic més de trenta anys de l´eclosió de la sociolingüística com a disciplina naixent dins l´enfocament sociològic. 

Delfí Dalmau utilitza un marc conceptual sorprenentment nou, potser perquè no trepitjava els camins fressats de la filologia romànica pel fet de ser un autodidacta i perquè navegava dins els referents universalistes de l´esperantisme, de les modernes escoles d´idiomes i la pedagogia activa. Es tracta d´un discurs ecoidiomàtic, d´ecologia de la llengua, d´igualitarisme lingüístic, sempre a favor de la lleialtat lingüística catalana, de la lògica i la raó sociolingüística.